Ja fa unes quantes setmanes, quan em vaig assabentar que no es comptava amb el Dani per a la propera temporada, vaig escriure això. Cansada d'esperar a una confirmació per part del club, avui m'he decidit a publicar-ho:
Avui és un dia trist en el cor de molts andreuencs, i és que avui marxa el nostre capità. Per poder-vos explicar el perquè de la meva pena, us explicaré una petita història.
Des de que vaig néixer, el meu pare em va fer sòcia del Sant Andreu, i ho vaig ser-ho fins als 9 o 10 anys, època en que tenia una edat en que creia que no era divertit això d’anar amb els papes a tot arreu. Van passar als anys, i em vaig desconnectar en certa manera de l’equip, però mica en mica, em vaig tornar a enganxar.
Anava a buscar al meu pare per veure un tros de la segona part, i la temporada en que el Dani va arribar al nostre equip vaig començar a seguir més partits, vaig viure intensament un play-off i vaig creure en un equip que ens havia fet recuperar les nostres il·lusions. Va ser aleshores quan vaig tornar a ser sòcia del Sant Andreu i vaig retrobar-me amb el lloc del que mai hauria d’haver marxat.
I és que el Dani, el Lanza, Luso, Eloi, Fran Piera... s’havien convertit en els jugadors que volia pel Sant Andreu, i mica en mica van anar marxant, però cada temporada pensava: “Sort que ens queda el nostre capi” i em consolava perquè sabia que allà estava el Dani Martí per tirar l’equip endavant i deixar-se la pell al camp.
Però aquesta temporada que començarà ja no podré dir el mateix, perquè marxa el capità, el cor del nostre equip, l’ànima del vestidor i sense ell, estic segura que aquest equip ja no bategarà tan fort. Perquè era el darrer símbol d’uns jugadors que gairebé ens porten a complir tots els nostres somnis i il•lusions, perquè amb el seu adéu sí que es posa punt i final a un cicle.
Jo, i crec que molts andreuencs, no entenem la decisió que ha portat al club a no comptar a algú com el Dani. Un jugador que ha cregut amb aquesta samarreta i els colors que defensava. Que quan l’equip no se’n sortia es posava els galons de capità i en una rematada de cap et donava el gol de la victòria. Que jugava en la posició que el míster decidís per ell, sense queixar-se, fent-ho com sempre, de la millor manera que podia. Un jugador que probablement ha viscut com nosaltres moments inoblidables durant aquestes temporades, però també moments molt amargs. Un jugador que potser tècnicament no és prodigiós, però que té el cor suficient per fer creure a l’afició que tot és possible. I és que sempre he pensat que són jugadors com el Dani els que han de formar el nostre equip, jugadors que lluny de creure’s estrelles, creguin i treballin pel nostre equip.
Dins del camp un crack; al vestidor, el millor company; i fora del camp, bona persona. I és que jo i crec que molts, hem tingut la sort de conèixer el Dani fora del camp, i només fa falta mirar-lo als ulls per saber que és una persona transparent, clara, honesta i sobretot molt propera a tots nosaltres. Que sempre té un somriure i una paraula amable per qualsevol andreuenc que se li acosti a parlar de futbol, que no et dirà mai que no a un autògraf a la teva samarreta ni a fer-se una foto amb tu. Un noi que ha entès el que significa per a tots nosaltres aquest equip i que crec que ell sempre ens recordarà com el que som, una afició que se l’ha estimat molt. M’agrada pensar que en una petita part del seu cor sempre es sentirà andreuenc, i que en certa manera sempre serà un dels nostres.
Perquè en aquestes categories, els jugadors venen i se’n van, cada temporada intentem acollir-los de la millor manera possible; però hi ha jugadors que passen els anys, les temporades i sempre estan al teu record. Però potser no per ser els millors jugadors (que sens dubte ho són) sinó per ser encara millors persones. I el Dani és bon nen i a la bona gent les coses els hi ha d’anar bé, perquè sé que al nostre capi tot li anirà molt i molt bé.
La temporada vinent començarà sense el Dani, i jo des del meu raconet del lateral miraré al camp i buscaré el meu jugador preferit, miraré l’esquena dels jugadors buscant el 22, i veuré que aquest número ja no hi és o que el porta algun jugador desconegut per mi, i no ho entendré. Però el que està molt clar, és que sempre pensaré que el nostre capità, el nostre 22, ara i sempre serà per al DANI MARTÍ.
Un petó, una abraçada i moltíssima sort! Et trobarem a faltar.
